DESCRIPCIÓ D'UNA BONA PRÀCTICA AL NOSTRE CENTRE

El moment del canvi de bolquers

Una vegada ha finalitzat el pati, la tutora va agafant, per una banda un a un a aquells infants que els venen a recollir-los abans de dinar,  i per una altra a aquells que també ho  requereixen en aquell mateix moment.

En un principi, els infants pugen per una escaleta que tenen en el lateral del canviador i quan arriben a dalt es tomben. A continuació, la tutora li dedica un temps, el qual el canvi es converteix en una pràctica lenta,  on s’encarrega molt meticulosament de la cura física i psicològica de l’infant.

Així doncs, mentre els treu el bolquer i els neteja amb delicadesa, a la vegada, entaula una relació d’afecte on els dedica una mirada, un somriure, carícies, i fins i tot converses sobre temes relacionats amb la seva vida familiar o sobre activitats que s’han fet a classe, el dinar, qui vindrà a recollir-los, etc.

El que he pogut observar és que es dóna una complicitat entre l’educadora  i l’infant on hi ha un intercanvi comunicatiu constant, on intervenen tot tipus de factors com gestos per part de la tutora i del nen, de la mateixa forma que converses on l’infant expressa tot de tipus de sentiments com alegria, sorpresa, o fins i tot desgrat, si es presenta alguna situació que no els agrada o el fa mal alguna part del cos,  que són acollits per aquesta amb comprensió i paciència.

Respecte a aquells moments en els quals l’infant presenta rebuig cap a aquesta situació ja sigui perquè no li resulta plaent o perquè en la majoria d’ocasions és degut a alguna al·lèrgia o irritació cutània, la seva actitud resulta empàtica i de consol cap a les manifestacions de malestar d’aquest.

Penso que aquesta resulta una bona pràctica perquè l’objectiu en principi no és només el benestar físic de l’infant, encara que és un aspecte vital i essencial a la pràctica docent,  sinó que també es dóna l’oportunitat a aquest de què visqui aquest temps  d’intimitat amb l’educadora, ja que la majoria d’ocasions el contacte que l’infant té amb la seva educadora és en gran grup. Per tant, aquesta pràctica dóna aquest espai i temps privilegiat on es forja una bona part del vincle afectiu.

Altrament, un dels dilemes o qüestions  que ens pot sorgir o ens podríem plantejar seria si aquesta pràctica la duu a terme amb tots els infants o només amb alguns? En relació a aquest interrogant el que podria dir és que si que és cert que amb alguns infants si són poc reactius, és a dir, més tranquils o els costa més la interacció, pot ser ella no els estimula o interactua amb ells de la mateixa forma. Per tant, el que sol succeir és que no s’observa aquesta relació íntima i rica d’intercanvi de mirades, somriures o expressions verbals o no verbals, sinó pel contrari absència d’intercanvi comunicatiu i silenci per part de la tutora i de l’infant. De totes formes aquest silenci també pot ser significatiu ja que l’infant està entretingut observant a la mestra o qualsevol altre element de la situació (companys, la tapa de les tovalles, etc.), per tant, l’infant està a ple amb la situació i no necessita altre tipus d’estímuls, sinó es deixar cuidar i netejar, mentre aprofita per relaxar-se i distreure`s. O pel contrari, està inhibit i li costa per la raó que sigui establir contacte amb l’adult. Així que crec que com a docent ens haurem de fixar perquè hi ha infants que interaccionen més o menys que d’altres, és degut al seu caràcter o en tot cas hi ha alguna actuació nostra que estem posant en marxa que pot estar ajudant a alguns infants, però inhibint a altres? Aquestes i altres qüestions les haurem de tenir en compte per tal d’anar avançant en el camí d’optimitzar aquells aspectes que són essencials per un bon funcionament del centre, personal i principalment del grup d’infants.

En general podria dir que aquesta pràctica em sembla adient i correcta. Encara i així sempre es poden realitzar aportacions per tal de millorar totes les situacions que es donen a la nostra tasca com a docents. La meva aportació en relació a aquesta, en concret, seria prendre consciència de amb quins infants interactua més i per què. El  fet de prendre consciència de què  està succeint amb alguns nens per tal que no els estem estimulant com als altres o què  ens està entorpint la nostra  interacció més amb ells.

Per altra banda, ens hauríem de qüestionar  quines creences hi ha al darrera d’aquesta manca d’estimulació , per exemple,  si el nen no em busca amb la mirada és perquè no  en necessita i com a conseqüència no és necessari realitzar cap actuació concreta amb ell.

En definitiva, haurem de tenir en compte que les nostres creences  poden influir moltíssim a la nostra pràctica, i fins i tot, perjudicar-la i inhibir comportaments en els infants. És a dir, si nosaltres pensem que aquells infants que no interactuen és perquè no ho necessiten estem realitzant atribucions sense tenir la certesa, i pot ser és al contrari li costa interaccionar i d’aquesta forma estem reforçant aquesta dificultat. Així que serà important també saber quan li succeeix a l’infant una determinada dificulta, per exemple, si és només en aquesta situació, en general, a vegades, no es poden generalitzar conductes ni comportaments ja que és una altra creença errònia que pot interposar-se a la nostra feina.

Per tant, només m’agradaria afegir que per tal de dur a terme una bona pràctica es qüestió d’anar madurant-la, veient primer aquells aspectes que no ens estan ajudant a que ho pugui ser, i a posteriori posant en marxa aquells que sí la poden millorar. Encara i així la part més complicada és saber o esbrinar quins són aquests.

He escollit les següents etiquetes:
3.1 Aquesta etiqueta l’he posada perquè fa referència a qüestionar-se pràctiques o fets que succeeixen al Centre i reflexionar sobre aquests.
3.3 En aquesta ocasió si que ho contrasto amb les programacions del centre on es contempla la filosofia  que segueixen en relació a les pràctiques, en aquest cas, les rutines del centre.